[I ara… Me’n vaig al cine. Ja sortint, veig que s’ha fet fosc; per l’espectacular avinguda vora el riu, a Filadèlfia, una dona grassa se m’adossa; comencem de garlar amicalment; m’ensenya, damunt taules i cadires del passeig, anuncis on hom l’anuncia com a soprano molt reconeguda; la felicit somrient; diu que aquells dies, pel més pintoresc de Filadèlfia, ha estat oferint concerts a l’aire lliure, de franc per a tota la població — cada funció immensament reeïxida, massivament concorreguda… Que em perdoni, mes que no me n’entenc de musica gaire, que li dic. Em tusta enjogassadament, em repta una miqueta, i m’esmenta un enfilall de noms de grans dives de l’òpera; no en reconec cap, tot i que li faig que sí, que sí, amb el cap… A poc a poc transpira la noció que ella i jo hem tinguda qualque cosa de diguem-ne romàntica en el passat llunyà. De debò que no la record de re; potser perquè s’ha engreixada, perquè s’ha anada carregant d’excessos…? Qui sap. Haig tanmateix de dissimular i dir que hò, i tant, que me’n record, tot i que tot el que dic és prou fluixet i vague… Al capdavall, en una raconada més fosca i menys concorreguda pels caminants tocatardans, se m’abraça i em petoneja passionalment; m’ha estimat tots aquest anys; m’ha cercat pertot arreu; per això ha volguda ésser mundialment famosa, per això ha excel·lida tant en l’òpera, de tal manera que és la soprano més coneguda del món, per tal de contrarestar la meua anonimitat fonamental. Si jo doncs no apareixia enlloc, almenys ella apareixeria pertot — i llavòrens, si doncs jo era viu, sabria com trobar-la. Li dic que em perdoni, però que ves, sóc tan distret... Allow me to shrug it off as another of my many shortcomings, alas, another bastard scion of my intense intellectual life… “I quite understand, my pet, my love; you were always so especial, anyhow!” — respon na Pippa Puttanetta, soprano immortal. [No, el nom no em diu re, mes faig ah…! com ara si el nom em fes o em fos de debò re.] Tot ho tens perdonat — rebla — ara que t’he tornat a trobar…, laputa, Tiberi, i en quin paradís no visc! — i se m’enganxa com greix a l’os. Per la nit a Filadèlfia, amb la cèlebre cantant d’òpera, doncs, el tit qui no se n’entenc gaire de cançons, fotrà goig rai… Vora el riu calm, fosca suau, magnífics edificis vetllant a l’altra banda, i ella qui se m’enllaça aitan adeleradament… Què havíem tingut junts de joves…? Estic passant l’aspre rasclet de la memòria pels solcs i caramulls del cervell… No en trec petroli ni re. Ens havíem entesos gaire; havíem anats gaire lluny…? A quants de gastaments s’havia plegats — afollava, vull dir, de quants de balbs embrions vermiformes…? Hum, hum, i tanmateix, quin enamorament més sem i lleuger i doncs gens pregon no havia doncs estat (si més no per al tit) si en acabat l’oblidava totalment…? La setmana darrera, els seus discs, pertot el món, venuts com qui els regala, o els llença per la barana. El blues de la Chicken Whore, un èxit constel·lat, vull dir, ubic i ressonant per les més remotes constel·lacions; diu que fins a Sírius i tot se’n parla bon tros. És clar, en acabat de tanta d’exposició popular! Una munió de gales públiques ofertes; tothom, i tot el món, la coneix; de primer, això nostre és una conversa casual, entre dos qui es passegen tranquil·lament anant cap a casa, mes de seguida allò deriva cap a dominis molt emocionals i íntims. Boja amor em declara... I ara com me’n desempallegaré…? Com puc tocar el dos si se m’adossa, com dic, tan a frec…? Ep, no pas que sigui gens antisoprano (i menys antidona, ni antiPippa, ni antiPuttanetta, ni antiputaneta, ni antiputa i prou), mes prou tinc ja una dona a casa, i em sembla que si transpira la cosa, rebré de valent pels dos cantons…! La grassa em fotrà calent ans, si em trepitja, m’esclafarà a tesa, ni bo per a pàmpol de llum, una pell massa emboïgada; la prima — ço és, la meua dona, atlètica i musculada a collons — a mastegots em xemicarà sense remei… Doncs malament rai. Això de les dones, fillets…!]
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada