Qüestió seriosa

Qüestió seriosa

El vidu Blai Panteix, de la vila de Borriana, s’havia assegut a l’eixida damunt cap gandula còmoda i esguardava endormiscadament l’oceà…, i en aquell moment els crits esfereïts de certs ocellarres gens polits el deixondiren i llavors el feren pensar en tortures i inquisicions, i finalment en terroristes.

—Qui són els terroristes…? — consirà —. Qui em fa por…? Qui em terroritza…?

“Quan era jove, sovint em terroritzava el patró, em deia que els seus profits no eren prou grossos, que l’excés de guanys no li arribaven a la bona mesura…, i deia contínuament que potser m’hauria de fotre fora. Jo n’estava ben espantat…, passava males nits. La dona, els xiquets, què menjarien…? Ben mirat, supose ara que el meu vell patró era un terrorista.

“Ah, i el veí, el Domènec Podat, qui per no res ja es treia la corretja i a xurriacades feia patir la Mercè i els xiquets, de tal manera que tenia la família sempre terroritzada — em sembla que aquell poca-vergonya també era un terrorista.

“Hum, i a veure… Ah, l’exèrcit de l’enemic, certament! Va terroritzar la gent de tot arreu, a cada poble i poblet durant la guerra; els submarins del Mussolini, els avionots del Hítler, atacaven a migdia, atacaven a la nit; la població delmada en acabat de cada bombardeig… I ara encara els grans valents ens amenacen amb tornar a treure els tancs al carrer i amb tornar a apuntar els canons des dels cuirassats, i amb aviar la terroritzadora canilla dels soldats damunt la població, i amb tornar a violar i torturar i afusellar i assassinar totdéu… Hum, sí, ens terroritzen. Són terroristes.

“I què me’n dius de la bòfia enemiga…, l’uniformada, i la secreta, i l’infiltrada, i la disfressada, i la simpatitzant…? Recony, quina mà de pudents… Hum, sí, i tots plegats em fan una por de caldéu. Home, tu mateix…, si ha arribat a tal punt que no gose ni badar el trau escalabornat i a mig desdentegar de la carota per por que no se m’escape una altra paraula en català i no se’m tiren tots a sobre i em desfacen i em trepitgen, i em tornen a fer malbé, i al remat no en deixen, de mi, ni un mal bocinot…! Em terroritzen, i tant; deuen ser terroristes, doncs…

“Hà! I els ridículs enfaldillats de la religió…? Hum, prou terroritzen infants i dones velles ja sense gaire suc al cervell, sí. Pobres infeliços, els romanços que els fan engolir…! Les velles i els malanomenats heretgets, potser ja no els cremen en fogueres (segurament perquè ja no rendix com abans, on les esglésies s’enduien els béns de la pobra gent qui cremaven, i així feien el gran negoci; o potser tenen millors i més subtils mitjans de robar; tenen la ràdio, la televisió, la propaganda de l’acolloniment perpetu, eh que sí…?), potser ja no fan fogueres per a cremar de viu en viu la gent, però prou encara acollonixen, i tant! La xicalla i les vellarres, quina por! Els diuen que aniran a l’infern, eternament (bufa!); que sense possibilitat de redempció el foc infinit els aguaita… Un infern de flames de sofre inextingibles, on la set et rou i estreny i esgarrapa la gargamella i mai dels mais cap gota d’aigua, ni que fos de salivall escopinat per cap gloriós massa bavós mirant-s’ho tot adelitadament de dalt al cel, no t’arribarà mai a la llengua… Cal ser cruel! I perquè, és clar, la gota es fon amb les flamerades abans de tocar-te la llengua eixutíssima… Hum, sí, i tant. Terroritzen xiquets sensitius i velles tocades… Són terroristes, doncs…”

Encara va rumiar una estoneta el vidu Blai Panteix al llarg d’aquest tema… Fins que se n’adonà que algú el cridava… “—Blai, Blai…!” El Blai del panteix i de l’esglai. Va fúmer un bot. Després s’apaivagà. Se n’adonà que la veu era la de la Dolors, la seua germana, qui el cridava per a sopar. El Blaiet va agafar el bastó per a no caure i s’aixecà amb mal a tot arreu. Després se n’anà xinoxanet cap a dins, alhora brandant entotsoladament, pensiu, el cap… Car allò era una qüestió seriosa, redéu, bon pam.

No era pas, el tema aquell, quelcom per a trametre sense més a fotre la mà i en paus. No, no. Meditant, meditant, te n’adones que el terrorista és el qui et terroritza i prou. I prou falòrnies i deliris. No és terrorista el qui et diuen de creure que terroritza, si a tu no et terroritza gens. Si qui et terroritza és, al contrari, el qui et fa creure que el terrorista és un altre…

I què deu pensar l’escarabat quan et veu arribar amb el bastó…? “—Ja arriba el terrorista, amaguem-nos tots!” No li digueu al desnodrit escarabat que el terrorista és un dimoni eteri mai no vist ni ensumat, ni cap emprenyador llunyà qui emprenya allà baix als empiris imperials — entre llamps i trons [tròns], i trons [tróns] i dominacions — l’emprenyador més gros… Algú qui terroritzés el Blai del bastó letal, hum, no fóra pas cap terrorista, per a l’escarabat; al contrari, en fóra l’amic…

“Hum. Per què tantes de propagandes guerxades…? Totes aqueixes faves mentides a ràdios, televisions, diaris, altaveus…! A quin ruc volen engalipar…? I, al capdavall, qui va dir que tot era una qüestió de noms, de definicions…?”

El vidu Blai va anar pensant, escotiflat filòsof, abans de no relliscar sobtadament amb el bastó i trencar-se el nas.