En Llull, l’orxata, els xurros i el xarnec.

En Llull, l’orxata, els xurros i el xarnec.



—Tornava a consirar sobre aquells mites urbans i rurals (universals) tocant a certes enrònies catalònies…

—Allò de l’orxata, amb en Jaumet Matàrabs arribant a València i rebent un vas d’orxata d’una remenaire del Carxe, i llavors, és clar, fent espetegar els llavis de safisfacció dient: “—M’hi rabeig, ma damisel·la…” I: “—Car això és or, xata!” I els capsdetrons de sempre fent-ho córrer: “—Ja no en direm mai més pixats de mardà amb llet de mula; ha dit el rei català que ara es diu orxata!”

—Allò altre d’en Llull…, anant a tocar d’esquitllèbit els pits de la casta maridada n’Ambròsia de Castelló, i trobant-se, per comptes de pell fineta i sospirs de verriny per part de la tocada, tot un grumoll cranc-rosegat de cendres pudents i alhora el llambrec trist de n’Ambròsia… I més tard, per culpa d’aital ensopec convertit al catolicisme totalitari, fent cap a Tunis a alliçonar aquells tonyines en la recta via rectal cap al paradís — no pas la del Mafumet datpelcul! — i els sarraïns fins als collons del predicador merdós — fins als collons, com dic, i mira si els moros els foten petits! — què foten — se’ls ocorr d’apedregar’l. Som-hi. I te me l’alabeen a mort en un raconet de la plaça del carrer que ja duu al cementiri. (I no crec pas que l’endemà sortís l’articlet al Tunisian Leaflet dient: “—Ahir fou apedregat a la placeta del Racó un maleït infidel pujolista enemic dels déus molt rabiüts de l’islam.” Aleshores en tindríem un document si més no. Un document que tampoc no valdria res, car el 96% dels documents estan falsificats, però, au, apa, tant se val.)

—Amb allò dels xurros, amb els reis gavatxs incapaços de pronunciar “—Ho juro…” I en Coromines dient que potser que la paraula vagi amb el mot (i el concepte) “—sorrut…” Me n’he recordat més tard que els de la Franja ho diem (i ens ho sentim a dir) ben sovint: “—Molt txurro, ets tu!” (Ma mare no m’ho havia dites de xicarró pas poques de vegades…! Mon pare, no, pobre home, ja he dit que era xinès.) Txurro, o xurro, volent dir poca-vergonya, doncs, en general. Garneu, malparit… Potser ja amb girades de lladre…? Així que els xurros més que no pas sorruts (que forces en són, redéu), foren de la mala llet, ignorants i traïdors… Ja sabem que hom és molt cruel amb els veïns. Qüestió de supervivència.

—Tant se val, avui, caminant, me n’ha vingut, a l’esment, un altre, d’aqueixos mites desgraciats. Quan vivia al Tennessee, un dia era sentint una conversa en una festeta entre veïns, i un xinès borni molt lleig sent que diu: “—We Valencians…”

—Em vaig endur un esglai. —Tu “Valencian…!” — vaig consirar — carallot, amb què ens véns…? Els Mudheads (així anomenàvem els tennesseesos, capsfangosos) fent veure que se l’escoltaven, maleït foraster del minúscul virot. M’hi vaig atansar. Em deia: —Fins on s’empatollarà…? Segur que no sap qui sóc, un cataloni de mitja soca i mitja-rel, enyoradament exiliat… Tanmateix vaig escoltar a esperar què deia. “—Puix que parla de catalonis, almenys para la puta orella…”

—“We Valencians have a word that for us replaces ‘spic’ — meaning a foreigner whose ignorance and stupidity make him despise the people and the language that nonetheless give him shelter… We call them xarnecs. And wouldn’t you know…? The word xarnec comes from the American!”

—Vaig entrar a la conversa, vaig dir que tot era mentida. Que xarnec no venia de l’americà, que era paraula antiga volent dir malbarrejat…

—Quan jo enraon, ningú no me’n fa gaire cas. Em prenen per xinès, d’idees estranyotes… Només de tant en tant se m’atansa alguna dona amb ganes de cardar i prou. Trista condemanda societat…!

—Tant se val, al cap d’uns dies, vaig veure al diariet del col·legi, el Tennessean Leaflet, un articlet del guatllaire xinesot qui parlava dels suposats orígens del mot xarnec.

—Origin of the Word “Xarnec.” (Jo, amb bolígraf, ho vaig esmenar en “Bogus Origin of the Word Xarnec”, però és clar només ho vaig púguer fer en un pilotet d’exemplars que vaig trobar damunt una cadira de braços del vestíbul.

—Continuava l’article… “That Catalonian word is actually an adaptation to the American charredneck. Rednecks are the ofay people that in the South are the most idiotic and repellent… Well, imagine still somebody worse, somebody, a stupid ofay, with his neck so red is burned, is charred — a charred-neck, a charredneck. We Valencians had in the fifteen century a sizeable colony living here in Tennessee. From here did we learn the word. We brought it back to Valencia — father Galiana, in the sixteenth century, wrote about them (in some of his witty satires) already — we adapted it to Catalonian, from charrednecks to xarnecs, and thus we started calling the ofays coming from the inquisitorial lands of Thiefland at the South and the West of our lands, the invaders, the despisers, the most stupid people that walk on two legs, including the chimpanzees… Xarnecs! Refusing to speak the language of the Valencians, refusing to assimilate, doing exactly the contrary that anyone with a pinch of brains would do — once you accept to install yourself and yours in a new country, you adapt yourself to that country, you are not such a crazy dickhead that fights the generous people that give you a new chance at life — unless, like the xarnecs, you are too stupid to be able to…”

—Falorniós xinès! Fent-se veure el “Valencian”! Borni, lleig, murriot, amb una berruga al nas, titellós, malgirbat… Dic: —Si ets valencià, collons, cada dia sou més lleigs — ho deu fer el votar feixista (com els pallussos, vull dir, els rednecks), i això enlletgeix qui-sap-lo.

—(L’article del falorniaire) hi deia, doncs, si fa no fa (i ara ho diu molta de gent al món, així corren de de pressa les supurants butllofes) que com els rednecks — aquells blancs (ofays) del Sud — al Tennessee, n’hi havia a pilots — qui són xurros i mules, tan ignorants i capsdecony, i a sobre voten feixista, que és allò que els perjudica més. Per exemple voten boig Buix, voten pel capitalista més eixelebradament defensor del capital avariciós, capaç de fotre’s a encendre guerres pertot arreu, només per a extreure més capital, i els morts rai, els morts qui els bómbon. I els capsdecony són pobres com rates, i pobres de senderi sobretot. Doncs bé, el xinès pseudovalencià, aquest era el seu argument, que si els rednecks (els colls vermells) ja són tan tanoques, algú qui, com el xarnec, vilté el poble qui l’acull, encara ha d’ésser pitjor, i pitjor que els rednecks han d’ésser per força els charrednecks (els colls cremats, carbonitzats), d’on la paraula: xarnecs, volent dir encara més ignorants i més xarrupamocs que no els rednecks, encara més fanàtics fanoques pecs del migjorn i el ponent molt pecs…

—Ja ho sé. Quines baboiades corren pel món. Mes què hi voleu fer…!