Incapaç amb un contemporani

Incapaç amb un contemporani


Amb la meua nebodeta vam passar per totes les oficines d'inscripció. Quan arribàrem a la capital també anàrem a la que hi havia rere el capitoli. Li vaig dir: "Inscrits per a esdevindre, minyona; inscrits per a esdevindre..."

Sabia que per la seua extrema jovenesa no em podia entendre. Com explicar-li (a l'any i mig malfet) que al món cal comptar; que cal comptar, al món; que comptar, cal, al món; que al món, comptar, cal... i prou, i que com més comptis millor. I per a comptar més, prou val més que et comptin més d'una vegada, tantes com puguis fer'ls comptar't... Millor figurar doncs pertot arreu amb un excés de noms... Quan el teu nom surti per a quelcom de dolent (una malaltia, una execució...) aleshores de seguida et fas veure amb un altre (nom)... Tantost un nom teu surti per a re bo (una amnistia, un prèmit...) aleshores treus el nas i dius: "Ho só, ho só... Só en tal!"

Vaig deixar la nena a l'hotel i vaig eixir al carrer a donar un tomb amb l'automòbil. Em vaig aturar vora els museus... Feia bo i s'hi veia encara força... Prop l'avinguda central, a un parc de la voreta, hi jugaven un partit de futbol... Ho feien sense fer's mal, amb vestits de l'oficina, per a treure's sobretot el fred i alhora fer una mica d'exercici... De seguida m'hi vaig afegir... Jo i un altre badoc hi entràrem ensems, amb permís general, un a cada bàndol... Al meu hi havia el jutge de la cort suprema, el rialler Justice Beyer, ell em va fer la passada de pilota amb què només empenyent la bimba vaig fer un golàs... Tot i que qui em passava la pilota era un jutge de la cort suprema, l'àrbitre, rient, va anul·lar el gol...

Cansat, i posant posat de malencònic assassí, vaig plegar... Vaig tornar a agafar el cotxe i, perquè era el més acurat i bondadós (i menja-sopes) dels menadors, tots els vianants aprofitaven per a passar davant meu... De vegades algun filldeputa em tallava i em deixava encallat, algun pobre ordinari amb pressa per desempallegar's de qualque paquet que havia d'arribar a certa hora precisa, i aleshores em servava, amb els nervis calms... Quan l'ordinari amb el seu camionet tot blau havia fotut el camp a tot estrop i a cop de botzina, tothom tornava a posar-se'm davant, era hora per a cada vianant d'anar creuant l'avinguda de costat a costat... A aquell passet, no arribaria mai, tret que no anava enlloc, és clar...

Vaig tornar a l'hotel... La nebodeta i la seua dida de gruixuts pits enlaire dormien com soques...

Pel matí me'n vaig anar a baix a esmorzar... Vaig sortir a la terrassa... Hi admirava, com sempre, les noietes joves... Tots aquells culets i pitets i boquetes tan prometedors... Com cada camí que era prop de les noietes joves... I sempre, o gairebé, m'espavilava garneuament a ser-hi, és clar..., un oncle retiradet, polit, simpàtic, somrient, afracte, innocu i amatent..., el cor se m'envolava de joia... Elet, sallava per entre les flaires secretòries, beneit papalló... Inconspicu, pa tou, en cap aspecte gens cridaner, com qui no hi és...

Em van servir l'ensaïmada, el cafè amb llet..., vaig treure la pipa, la vaig encendre, i em vaig ficar a rumiar cofoiament... Caldria més tard arribar'ns a la vila propera a inscriure-hi la nebodeta... I em volia pensar aquest camí un nom ben sonoret... Una mosca vingué a emprenyar... Era una mosca grossa, immensa i tot. Gens balba ni grassa; al contrari, força xalesta, llambresca, espritmatxada... Vaig veure la capseta de llumins vora la bossa del tabac i em vaig empescar un estratagema collonut... Dic: "Com t'atraparé, i deixaràs d'emprenyar, mosqueta dels ous!"

La capseta era de metall, vaig buidar-la de llumins; la mosca tot brunzint i zumzejant, anava tafanejant... La veies que de trast en trast s'aturava, molt interessada en els meus pausats, fumosos, atrafegaments... Vaig escapçar un escuradents i el vaig falcar sota la tapa de la capseta, tapa que vaig posar perpendicular, una mica d'esbiaix, repenjada a frec de voreta de capseta, de tal faisó que un cop toqués amb la punta d'un escuradents sencer el doblegat i escapçat que aguantava la tapa, la tapa caigués damunt el cul de la capseta, on hi havia esbarriats uns quants granets de sucre fi de l'ensaïmada per tal d'atraure-hi la moscota...

Al capdavall, després de donar-hi molts de volts i bols i tombs i tombarelles, la moscota s'hi aventurà, es posà al cul de la capseta a xuclar-hi el finíssim sucret; per malastrugança, pobrissona, la tapa li caigué sobre, sense necessitat per part meua que la toqués... La tapa, però, va caure perpendicular... No la va esclafar... Només la trabucà i li atrapà, de sobines, les potes del davant, aixecades enlaire i ara preses pel pes ferri de la tapa.

Al començament exultí. "Ja et tinc, malparida", vaig pensar, novament amb cara de malencònic assassí. I (via fora!) la podia, si volia, transfixar amb l'escuradents sencer... Ah, sagrat cor! La podia matar allí mateix... Tret que la pobra mosca, així creuclavada, em va fer vindre a l'esment en Jesucrist i qui sap quants d'altres dels milions i milions d'innocents executats pels malignes poders... Em van vindre dues llàgrimes als ulls... Pobra mosqueta...! Miracle del crucifix vivent...!

Tot i que no era tan pobra, la punyetereta... La vaig veure a través del fumet de la pipa com, amb un esforç sobremosquenc, estrebant-estrebant, es trencava, per les articulacions al pit, les potes atrapades... Una a una... De quatre potes privada... I aixecà llavors el vol...!

Estava irritada un no-dir. Les seues celles s'engruixiren i es tornaren d'un vermell roent, i es frunziren, molt expressives, i em miraren malament... Quin pes a la consciència, quin càrrec de feixuc nelet, carallot de mi...! Les seues ales s'estengueren cap endavant, com braços creuats, tret els fragments d'ales superiors que se li posarem per barret com nimbe o gambuix de monja... Com si em jutgés molt severament... I em va dir de tot...! Que quin dret tenia a voler-la extingir... Pobra bèstia, com si tots no vivíssim al mateix etern instant mai més reproduïble enlloc...! Qui sóc jo per ésser també el merdós qui malaprofita i enverina l'instant...! Compartim prou el mateix ara... A l'ara de quin ara ara em deleixes, boig...! Me'n va dir de verdes i de madures... Qui deleix el deleixen, i es deleix, d'elleix horroritzat.

I en tot, molt contrit, li vaig donar la raó. No sabia com fer-li avinent que el que volia sobretot era que es dignés de perdonar'm... Sóc massa comcal, no podia pas fer l'orni, dir-li, musclejant, cloquejant per no sentir'n les recriminacions... "Passa avant, oncle, tu i els teus flocs i catralls; no hi entenc re..." Al contrari, l'entenia massa bé, l'ànima escorxada... Les llàgrimes em corrien, tot i que amb les seues celles prominents i d'un vermell vivíssim, i aquell nas de trompa, llarguerut, primet i negre, i aquells ullets petitons i botits, i aquell aire de monja molt recta, prou era còmica d'allò més...

Se'n va anar finalment, despectivament voleiant d'ales, com se n'anaren les fimbroses minyonetes de flairoses faldilletes que voleiaven com gràcils papallones..., i em vaig quedar sol, fumant, rumiant, una mica desfet... Ara, això també, havent apresa la lliçó de la tristesa del voler matar... I alhora molt reptat per la mosca, per l'horror de les noietes davant l'assassí potencial, per la meua consciència molt gratada fins al viu...

Per cert, recta moscarda, no em va dir el seu nom... Ni quin dels seus noms no m'hauria dit suposant que hagués volgut dir-me'n cap... Quin sap si se n'ensumava, de mi, cap mena de latent vocació de maleït botxí...

Vaig pensar: "Noia, fas ben fet..." Sóc tan malparit, pres adés-i-ara d'aqueixes pulsions animals que només atenyc d'aturar sovint amb força dificultat... Estiguent sempre a trenc de passar al bàndol, no dels beatífics justiciers, dels grofolluts injusts qui taral·lirotament assassinen l'innocent...

Em vaig aixecar i vaig llençar, com qui es desempallega de l'arma del crim, la capseta metàl·lica al fons del cossi de les escombraries... Vaig atapeir-l'hi, entre les vomitades, amb la punta del sabatot i tot... I cap cot, un bri pansit, me'n vaig anar a passejar... Ocell i arbre i pedra que hi veia els demanava mentalment perdó... Arbre, pedra, insecte, pardal..., perdó, perdó...

Després, un si és no és alleugerit, i començava de ploure a manès, ja dic que vaig tornar per feina...