Els catalans, llurs al fosc projectades illes ...

Els catalans, llurs al fosc projectades illes (ah les Belles Illes; ah les Antilles…) i l’horror de Tordesilles.



Massa d’illes, illots i llacunes, mestre. Això és també allò que jo dic.

Massa d’illes de monstruosa desinformació, massa d’illots de nacionalística borda fal·lera, massa de llacunes arreu de ratllats, d’esborrats, de falsificats…

I ara, mestre, no us m’esfereïu, si us plau. Sapiguéssiu que no poc sé aitampoc gaire, mes que el que escateixc és ferm. Guaiteu, per exemple: pel que fos (curiositats dels patuesos), fins en castellufa antic la cosa es diu Tordesilles (i no pas -as).

Tant se val. Me’ls he llegits, aquells paperots merdosos — i, al capdarrer, que estrany no és tot, cavà…?

O tot és fasificat pels lladres, o Ferran de Catalònia era una venut. I aquell Alexandre papós un repugnant acaça-riqueses i prou. Probablement tot plegat s’adigui, s’avingui, ca? Ferran l’encastelladrit — Alexandre l’alzinada meretriu — i tot allò altre dels cagats documents i mapes, retocat i trastocat pels qui se n’apoderaven…

Això de l’història, res més grotesc ni ridícul. Els humans no són gens de fiar. No dic pas que nosaltres no hauríem pas fet el mateix. La qüestió: que pel fet que som els perdedors, almenys això ens estalviem: el fàstic indesencastable del nelet neguitós, la rosegosa culpabilitat. Ara ells — els qui en tinguin prou lleure, és clar — els historiares i altres propagandistes de l’imperi carrincló del “papissoteja amb el patuès de l’imperi feixista” — ja s’ho fotran, merda d’ecspanyols.

Ull viu. Tot allò que ara pertany als castelladres (o que ja en sortí com qui diu de fàbrica, de can castelladre o de canfelip i prou, per això cal dir’n, sense por, fabricacions) fa, si fa no fa: “Castella i Lleó…” Tots els altres documents del món, a Portugal, a Itàlia, etc., hi afegeixen si més no “Aragó…”

La butlla Inter Cetera de n’Alexandre sisè, més tard emprada com a base del tractat de Tordesilles, en exemplar en mans dels castelladres, hi diu, ben clar, entre pler de pellarofa…

“Alexander Episcopus, servuus servuorum dei, charissimo in christo Ferdinando regi, et charissimae in christo filiae Elizabeth reginae Castellae, Legionis, Aragonum, Siciliae, et Granatae. illustribus, salutem et apostolicam benedictionem.

[Bisbe Alexandre, servent dels servents de déu, al caríssim fill en crist Ferran rei…, i a la caríssima filla en crist Elisabet reina de Castella, Legió (això de Lleó és ignorància, és clar; el nom és Legió, perquè les legions romanes s’hi estigueren estona), Aragó, Sicília i Granada, il·lustres, saluts i benedicció apostòlica.]

“Inter cetera divinae maiestati beneplacita opera et cordis nostri desiderabilia…

[Entre altres obres plaents a la majestat divina i pel nostre cor desitjades…]

“(…)dilectum filium Christophorum Colonum…

[inclòs nostre dilecte fill Cristòfor Colon (ull viu, ni Colom ni ostes!)]

“(…)Itaque omnis insulae et terrae firmae repertae et reperendae, detectae et detegendae a praefata linea versis occidentem et meridiem, quae per alium regem aut principem christianum non fuerit actualiter possessae usque ad diem nativitatis domini nostri iesu christi proxime praeteritum, a quo incipit annus praesens millessimus quadringentessimus nonagessimus tercius, quando fuerunt per nuncios et capitaneos vestros inventae aliquae praedictarum insularum, auctoritate omnipotentis dei nobis in beato Petrus concessa, ac vicariatus iesu christi qua fungimur in terris, cum omnibus illarum dominiis, civitatibus, castris, locis, et villis, iuribusque et iurisdictionibus ac pertinentiis universis, vobis heridibusque et successoribus vestris (Castellae et Legionis regibus) in perpetuum tenore praesentium donamus concedimus, et assignamus…”

[Doncs que totes les illes i terres fermes trobades i per trobar, detectades i per detectar d’ençà de la dita línia meridiana cap a ponent i cap a migjorn (?), tret que ja hagin estades per altres reis i prínceps cristians de fet posseïdes fins al dia de nadal de nostre déu jesús crist començant enguany, que som a mil quatre-cents cinquanta-tres, tantes com pels vostres enviats i capitans siguin trobades, les dites illes, per l’autoritat de l’omnipotent déu nostre, atorgada mitjançat el beat Pere, a nosaltres, vicari de jesús crist qui som de passada per la terra, amb tots els altres dominis, ciutats, castells, llocs i viles, per amor al present document, amb tots els drets i jurisdiccions que pertot els toquin, i als vostres hereus i successors, a vosaltres (reis de Castella i Legió) a perpetuïtat us donem, concedim i assignem…]


——————————————


Jotfot, doncs, claríssim.

O potser una falsificació claríssima. Tan ruc és el papós pop i tan babaus els seus merdacaners que no veuen que dir “a migjorn d’un meridià” és no sàpiguer ni mirar un mapa…? Versus occidentem et meridiem…? A ponent i migjorn del meridià de divisió. Sap que un meridià no és un paral·lel…? I, doncs, si no ho sap, d’on collons li ve l’infal·libilitat…?

Encara més estrany. Per què un súbdit català (Alexandre sisè) qui deu pler de favors als seu rei català (Ferran) ho “donaria” tot a un reialme estranger (Castellàdria i Legionària)…?

Es veu que, en acabat de pler de tripijocs més o menys criminals (els untets del Ferran — els calers dels catalans — duent el compatriota Borja dalt de tot, esperant-ne en acabat la tornada dels favors), després de les bares coltellades de sempre, l’Alexandre es féu amb el papat — llavors volgué augmentar’n el poder temporal (polític, quin altre?), per defensar els bancs on anar ficant els doblers amollats pels cargolats “fidels”.

El fluix capdecony d’abans, l’Innocenci vuitè (el mateix qui el 1488 havia rebut l’untet de cent esclaus moros regalats expressament per Ferran “el molt catòlic”), havia anat perdent tota influència sobre els estats papals que el Sixte quart havia recobrat després de mortrir i fer malbé rai.

Es veu (vés a sàpiguer què hi ha de cert, només em guii pel que diuen els historiaires), es veu que, emprenyat per l’Alexandre fastigós, successor a la seu màxima, o potser només per manca de calers, un tal Francesquet Tec, fill de l’Innocenci (el pop previ), es va vendre a un tal Virgí Orsí, qui ja dominava Nàpols, un parell d’estats papals — doncs, com qui diu, un parell de tumors infiltrats al seu predi, pobre home, un parell de tumors plens de gent d’armes, cavà…? Això dugué l’Alexandre repel·lent a aliar’s amb Venècia, Milà, Ferrara i Siena i, amb aquesta aliança armada, tirar’s contra Nàpols. El tanmateix encastelladrit Ferran de Catalònia havia prou de defensar els interessos catalònics a Itàlia. En adonar’s que, si Nàpols queia en mans papals, tot perillava, corregué a esmenar el mal. Pagant sant Pere canta. Alexandre va rebre el doble del que l’Orsí havia pagat al Tec i la pau fou feta, amb l’afegitó que el que interessava més que res l’Alexandre era crear amb el seu nom una nissaga rica i duradura — aquesta era l’única eternitat que comptava, per molt provisional que fos, per als ateus pops papals — i per això obtenia la promesa de casament d’un seu fill, aleshores amb tretze anyets, amb la néta del senyor napolità.

Aquestes són les gràcies que rep Ferran segon de Catalònia per haver resolt el conflicte a favor del pop. Portugal es veu que, basat en la butlla del 1478, esbombada pel Calixt tercer, pretenia a la totalitat dels territoris darrerement trobats — Amèrica i tota la pesca. Cal dir que ja el 1452, el Nicolau cinquè a la seua butlla permet i àdhuc ordena que el rei Anfòs de Portugal “envaeixi, trobi, prengui, desfaci i enjovi tots els sarraïns i els pagans…, i tots els enemics de crist.” Sobre, estableix que totes les terres i possessions d’aqueixos desconfits passin a mans de cristians i que els infidels “siguin reduïts a esclavatge perpetu”. Així que els portuguesos, déu-n’hi-do els atots.

Catalònia, amb Ferran al capdavant, argüeix llavors que aquell edicte només es refereix a tot el que rau a ponent de l’Atlàntic. El pop papós decideix, i tothom tan content. La divisió no té cap vàlua, és clar; amb quina autoritat un merdós pop pot dividir terres…? Els infal·libles paposos són reus dels pitjors crims. El 1535, el pop Pau tercer, en guerra contra els anglesos, decretava que qualsevol soldat anglès pres podia esdevindre esclau. Per exemple. Ara, l’estrany en aquest cas concret és per què collons el Ferran permet que tot aquell “bé de déu” vagi als castelladres; què collons hi pintaven els lladres en tot aquest afer…?

De fet, el pop papós no té ni poder de servar les pròpies precàries propietats. Carles d’Anjou entra a Itàlia i es vol fer amb Nàpols. El papós fins demana l’infidel més infidel de tots, el soldà dels turcs, perquè l’ajudi. És clar que, de fet, només la flota catalana podia, des de les catalanes Sardenya i Sicília, ajudar l’estol napolità contra el gavatx. Els catalans venceran l’Anjou i tornaran a tindre Nàpols. I, en acabat, qui rep el “premi” d’Amèrica és exclusivament Castellàdria…? Això fa riure. Castellàdria, de qui l’única força és burocràtica (collons, redéu, com ara). Amb un exèrcit de sapastres que mai no ha guanyada cap guerra, amb una marina de riure — literalment; diuen que a la gloriosa (lladres i gavatxs anorreats, això somiem cada nit d’ençà del novembre de 1659, com els covards avariciosos canfelips d’ambdues bandes de la malastruga ratlla ens migpartiren) i doncs per tot catalònic sempre vantada batalla del Bec de la Cova (en moro, Traf-al-Ghar) alguns dels mariners xarnecs anaven vestits de pallassos — els havien reclutats al vol, eren saltimbanquis fotent una funció per cap poblet de mala mort. Amb ridículs capellans armats qui l’únic que han fotut d’ençà que els ensinistraren és, racistament i feixista, occir tothom més o menys assenyat, indis i catalans donats constantment pel sac, amb inquisicions i judicis sumaríssims i sempre els burocràtics escanyaments, d’on collons vénen a presumir…? Vòmit de gos rabiós, diarrea vírica de la terra.

No ens en deslliurarem fins que els extingits no siguin ells.

Escaientment, una altra noteta d’en Fiske, afinant el retrat grotesc i sanguinari (feixista d’ençà del començ) dels castelladres sempre anorreant a tort i a dret. 1609, expulsió dels sarraïns. Diu: amb l’inquisició i la censura del fanoquisme capellanufa, això en resulta al capdavall dels castelladres (i ara en rebem les conseqüències, car com tractar amb gent tan irrecobrablement morta de seny!): “The brightest and boldest were cut off on their early prime, while the duller and weaker ones were spared to propagate the race…” La raça castelladra, prou us dic, quin martiri de suportar per les vores!




—————————————


Aquest Alexandre anticatalà dels collons diuen que en una altra de les seues venudes butlles — venudes per pistrincs trinco-trinco, això no són metàfores ni punyetes; venudes i prou — la Dudum Quidem, “donava” les terres americanes a Castellàdria… I diuen, això ho intueixc pel que escriu en Batllori, que pel fet que el pontífex venut no gruava altre que nous predis per als seus fills, i veient que, tot i que Granada també fou “reconquerida” pels catalans, anava a parar tota a Castellàdria, i doncs, els moros robats (com ara ens roben a nosaltrs, qui som els nous moros, moriscs, gitans, indis, jueus… dels racistes castelladres, més nombrosos i més ignorants que cap altra nació de la península), els moros robats, dic, hi hauria ple de predis a repartir, i l’Alexandre pudent i corcat va veure que fent el favor de donar-ho tot (les noves terres a l’altre cap de món) a l’Elisabet de Castellàdria, la fastigosa Elisabet de Castellàdria li tornaria el favor atorgant predis a dolls als seus fills, els fills de l’Alexandre, pontífex. Home, ara s’entén tot una miqueta millor!

(N’hi ha qui diuen que els lladres reberen tant de favor per part del papós — de fet, de part de llur déu diabòlic espiant pel cel — pel fet de portar l’iniciativa en l’expulsió dels jueus. Això enfortia la fe cristiana, és a dir, el terrorisme cristià. Diuen que el mateix jorn on “els catòlics” expulsaren ja el darrer dels heretjots jueus, aquell dia, en premi celestial, el genocida Colom “descobrí” el nou territori a cristianitzar, és a dir, a robar. És clar tothom diu el que vol. La qüestió és ineludible: aquell “descobriment” només fou un negoci mortífer.)


———————————


Si el vil genocida Colom treballava per als catalans d’en Ferran, el robatori castelladre encara és més punyent.

Tot fa pensar que els dos primer viatges erer cent per cent catalans. El primer en rebre notícia del “descobriment” és l’ofical català Santàngel, en lletra des de les Açors. En acabat el genocida Colom se’n va a la capital, és a dir, Barcelona, per tal de dir-li al seu rei allò que ha trobat (la fastigosa muller del rei no sé si de debò hi és; en tot cas, de muda, lletgíssima comparsa).

Tot és a nom d’en Ferran, rei dels catalans, re en nom de la fastigosa castelladra. Ni el nom de l’illa que en acabat surt falsificada en Issabella. D’on ve això d’Issabella? En xarnec és Isabel, en llatí Elizabeth. Els “descobridors” tot el que anomenen en el primer viatge té a veure amb la religió (és clar!) i geogràficament amb Catalònia i prou. Això d’Issabella és sens dubte una fàcil falsificació d’Illa Bella.

Veig en Fiske, enverinadament escandalitzat, pobrissó, això: “It will be observed that those foreign (estrangers, és a dir, tot el món tret dels castelladres), those foreign references are so ungallant, and so incorrect, a to give all the credit to Ferdinand, while poor Isabella is not mentioned!” Ridícul. Ningú esmenta la fastigosa castelladra perquè no hi té res a fotre, amb el dissortat “descobriment”. Fins que ella i els seus, amb l’aquiescència, si no doncs la connivència i tot, de l’encastelladrit Ferran, no ens ho roben tot. Rucs i datspelcul de nosaltres, és clar.

Més…. Si tot és afer de Castellàdria, com pretenen, ara ja, al llarg de segles d’enverinament, mants d’historiaires boigs, com es fa que els missioners siguin catalans…? Començant pel primer vicari general, Bernat Boïl. Per què una de les primeres illes a les AntILLES (o la primera…?) es diu Montserrat…? (Amb l’incís restrictiu que es veu que hom solia anomenar cada nou “descobriment” amb el nom del sant del dia, si el sabien, és clar. Amb tant de capellanot a bord, i tanmateix sovint no en trobaven cap. Aquella illa la descobriren el dia de la “verge” de Montserrat…?) Per què l’altrament genocida Colom anomena cap de Creus el primer cap que troben a Cuba…? Per què a Hispaniola (Espanyeta o de l’Espanya, terme únicament geogràfic, res a veure amb la política; ja sabem que els castelladres robaren també el nom geogràfic que ens pertanyia a tots, portuguesos, bascs, catalans… Els portuguesos, abans, sempre són anomenats “espanyols de nació portuguesa”, i els castelladres mai no són els espanyols, són uns espanyols, tret que és clar ara el nom ha esdevingut insult arreu del món; mai no el volguéssim per a nosaltres, ecs!), per què, doncs, a l’única part “colonitzada” de tot Amèrica fins aleshores, només hi manen catalans…? El comandant Margarit el poder polític, el vicari Boïl l’eclesiàstic. Per què és el rei Ferran (no pas la fastigosa lladra) qui escriu als “indígenes” d’Hispaniola…? Per què d’ençà del tercer viatge tot s’espatlla…? El robatori castelladre comença. En Margarit i en Boïl foten el camp. Se’n tornen a veure llur rei Ferran. “Què collons passa, senyor…?” El Ferran fotent l’orni. “Ves, la fastigosa muller, qui, per comptes de fortre’m banyes, com totes les altres honestes dones, també em roba les possessions. Banyut i pagant el beure, acostumeu’s, ximples catalanets, ca…? Carallots, i encara no heu vist re.” El fill del genocida i caragirat Colom, qui, amb tota la família botiflera, s’ha passat als castelladres, qui de subornar sí que en saben, buròcrates nats, en Bartomeu, ara es fa el castelladre. Roba els catalans tant com pot, tot en nom de la fastigosa.

Tot el que ha vingut abans duu nom català. Tant en l’Eimeric Despuig (Amèrigo Vespucci), com en Pinçó, en Lledesme, en Solís…, tots els mariners expedicionaris, es declaren sempre al servei de llur rei Ferran, sempre treballen a compte del rei, mai no esmenten per a res la fastigosa, mai no diuen ni sisvol els reis, sempre tot s’adreça al rei.




————————————


Lletra de Ferran als habitants autòctons d’Hispaniola, portada per Colom al segon viatge: “En nom del rei Ferran i de Joana, filla seua i reina de Castella, Legió, etc., conqueridors de pobles bàrbars, us notifiquem de la millor manera que sabem que nostressenyor déu etern creà el cel i la terra i un home i una dona, de qui tots descendim per sempre i pertot al món. En els 5,000 anys d’ençà de la creació, les multituds de les generacions humanes originaren divisions i establiments de reialmes en diverses parts del món, entre els quals déu trià Pere com a dirigent de l’humanitat, tant se val les lleis, sectes i creences dels diferents pobles. Déu assegué Pere a Roma pensant ésser aquest el millor indret d’ençà del qual dirigir el món, mes també li va permetre d’establir representacions de la seua seu pertot al món per a dirigir tothom, tant se val fossin cristians, com moros, jueus, gentils i de qualsevol altra secta. El nomenà papa, que vol dir el més gran i admirable pare, amo de tothom. Els seus contemporanis obeïren Pere com a senyor i rei superior de l’univers, i així continuen d’obeir els successors d’aquells contemporanis els successor de Pere, i així fins a la fi dels temps.

“El recentment malaguanyat papa donà aqueixes illes i també el continent de l’oceà i el que contenen als dalt esmentats rei i reina [és a dir, a Ferran i a sa filla Joana; res per a Isabel], tal com es troba encertit per escrit, i podeu veure’n els documents si així ho voleu. Per tant, ses alteses són mestres i senyors d’aquesta terra; així els fou reconegut tantost aquella notícia fou publicada, i foren i són servits voluntàriament i sense resistència; per tant, llurs enviats religiosos foren reconeguts i obeïts sense trigança, i tots els subjectes esdevingueren, i així en romanen, cristians, incondicionalment i de pròpia voluntat. Ses alteses reberen llur subjugació amb joia i benignitat, i decretaren que fossin tractats en aquesta tenor, com a bons i lleials vassalls, i vosaltres esteu en l’obligació de fer el mateix.

“Per tant, demanem que comprengueu aquest text, en rumieu el contingut dins un termini assenyat, i reconegueu l’església i el seu més alt representant, el papa, com a dirigents de l’univers, i, en llur nom, el rei i la reina com a dirigents d’aquesta terra, bo i permetent els pares religiosos que us prediquin la santa fe. Deveu al rei el deute d’acceptar, i, un cop ho feu, us rebrem amb amor i caritat, bo i respectant la vostra llibertat i la de les vostres dones i fills, i els vostres dret de propietat, i no us obligarem al bateig tret que, un cop assabentats de la veritat, no demaneu de convertir-vos a la sagrada fe catòlica com gairebé ja tots els vostres veïns a les altres illes han fets; a canvi llavors de què, ses alteses us alleraran mants privilegis i exempcions. Ara, si falliu d’obeir, o trigueu maliciosament de fer-ho, prou us assegurem, que, amb l’ajut de déu, emprarem contra vosaltres la força, declarant-vos guerra de cada costat i amb tots els mitjans possibles, i us lligarem al jou de l’església i de ses alteses; i us esclavitzarem, i a les vostres dones i fills, i us vendrem a d’altri o en farem allò que al rei li sembli de fer’n; us ho pendrem tot i us farem tant de mal com podrem, en pac d’ésser’ns vassalls malobeïts i rebecs. I ja us declarem culpables de les morts i injúries que en resultin, alhora que en fem exemptes ses alteses, de tal culpa, així com a nosaltres i els cavallers qui ens acompanyen…”

Buf, ni el rei Bush no ho deia millor.




——————————————



Més tard, com ja manen, almenys teòricament, els castelladres, comença el genocidi a gran escala. En Colom, amb son germà Dídac, amb en Bartomeu, qui foté fora els comandants catalans, trameten dos cents sorges amb arnès complet, vint gossos rabiüts, vint espasers muntats a cavall.

Es veu que això n’escriu en Bartomeu (amb tantes falsificacions, qui sap qui escriu què): “Amb l’ajut de déu, ben tost guanyàvem completment, matant un fotimer d’indis i fent-ne presoners un altre fotimer, qui després passàrem per la pedra.”

Segons certs manejadors d’estadístiques (Tyler 1988; Keegan 1992), aqueixos “indis”, ara anomenats Taino-Arawak, a Hispaniola sol, eren uns set o vuit milions. Gent pacífica, foren fàcilment anorreats.

Es veu que diu en Cases: “Els castelladres arrencaren els infants de pit dels pits de llurs mares, els prengueren per les cametes i els estavellaren contra les roques, o els agafaren pels bracets i els abocaren als rius, tot això mentre se’n fotien esmeperdudament, bo i fanfarronejant: Fills del dimoni, comenceu-hi de bullir, com si ja sou a l’infern!” Car, és clar, segons els cristians, aquella gent, pel fet de no ésser cristiana, ja era no solament bona per a assassinar, amb les rialles i les benediccions del papós i tota la repugnant església, i el vist-i-plau de llur déu cruel i demoníac, el déu dels cristians, ans anava, damunt, de cap als turments eterns. La puta, quin fàstic! Amb això hem de viure de veïns!

Diuen que en Cases continua: “Construïren llavors forques no gaire altes de penjar gent, de tal faisó que els peus dels penjats, per a més martiri, gairebé doncs toquessin el terra, i penjaren els penjats en rengles de tretze, això en memòria del redemptor i els seus dotze apòstols, i aleshores, per acabar-ho d’adobar, feren fogueretes als peus dels mig-penjats, i així els cremaven de viu en viu.”



———————————

Anem a Tordesilles, fills meus, si encara teniu esme, si el fàstic ja no us guanyava…

Els ambaixadors portuguesos arribaren a Barcelona i allí hom parlotejà llongament fins que un jorn arribaren a l’acord. Pel fet que els reis estiuejaven a Tordesilles, allí anà hom a signar el document.

Juny de 1494. Prenent peu a les butlles paposes, i tanmateix sense esmentar-les, el tractat que signaren diu que fotia si fa no fa: “Hom traça una línia de nord a sud, 370 llegües a ponent de l’illes del cap verd, i tot allò que cau a ponent d’aquesta línia per a Castellàdria, i tot allò que cau a llevant per a Portugal. Doncs, som-hi, que no ha estat re.”

Cal dir que el podrit Alexandre sisè mai no va aprovar oficialment aquest afoll. Així que molt del que hom diu sobre el fet que fou l’Alexandre venut qui donà tot això als castelladres, tot això, tècnicament, es veu que és mentida.

Es veu que no fou fins a gener del 1506 que el Juli segon no oferí una butlla per a donar-hi el vist-i-plau papós.

I diuen que aquest tractat, tot i que foradat a betzef pels nous poders avariciosos d’altres estats, romangué eclesiàsticament abonat fins a gener 1750.


—————————————


Això de l’història te’n creus el que et sembla. Tothom critica aquell datpelcul de Hitler, allò que cremés els llibres que parlaven dels jueus, mes, és clar, els castelladres ja ho havien fet amb l’inquisició (la bíblia catalana, cendres) i amb els “indis” — tota llur història cremada per “herètica”. I la cosa continua. Els “indis” d’Amèrica encara no saben com hom els anorreà. El governs “americans” fan tot el que poden per continuar tenint la població autòctona desinformada. Hitler va guanyar, Hitler sempre guanya entre els homínids qui en diem — ah, falsificadors tots plegats! — humans. El govern castelladre va assassinar tres cents milions de persones. El govern dels Estats Units vuitanta milions, en els primers cent anys de matança. Aquell matusser d’Hitler diuen que vuit milions entre jueus, gitans, russos, anarquistes, etc… Alfarrassa còmicament algú que, al ritme que portava en Hitler, “només” hauria pogut mortrir seixanta milions de persones en cent anys. Hà! És com ara, els morts de Londres o dels invasors americans compten per molt. Els dels envaïts compten exactament zero.



——————————————


En fi, de les falòrnies del capellanum sanguinari a les falòrnies dels historiaires boigs, per ridícules fal·leres esclavitzats.

El tractat de Tordesilles diu que comença així: “En Ferran i N’Isabel, per la gràcia de déu rei i reina de Castella, Legió, Aragó, Sicília, Granada, Toledo, València, Galícia, Mallorca, Sevilla, Sardenya, Còrdova, Còrsega, Múrcia, Jaèn, Algarve, Algecires, Gibraltar, i les Illes Canàries, comte i comtessa de Barcelona, senyor i senyora de Biscaia i Molina, duc i duquessa d’Atenes i Neopàtria, comte i comtessa de Rosselló i Cerdanya, marquès i marquesa d’ Oristany i de Gocià, junts amb el príncep Joan, el nostre molt volgut i amat primogènit, hereu dels fins ara dits reialmes i dominis…”

Tot això sembla estar ple de mentides. La fastigosa, comtessa de Barcelona…? El Ferran, rei de Jaèn…?

I amb qui fan les paus…? “El nostre molt estimat i benvolgut germà, el sereníssim Joan, per la gràcia de déu rei de Portugal i dels Algarves [totdéu és rei d’un Algarve o altre!] en aquest costat, i en el costat passat l’oceà, a l’Àfrica, també rei de Guinea…”

I quin conflicte no resolen…? “…el de què ens pertany i què pertany al nostre sereníssim germà.” Per això tracen aquella línia, “per amor a la pau i la concòrdia”.

I què doncs pertany a cascú…? “Les terres, tant illenques com fermes, trobades o per trobar, descobertes o per descobrir… pels propdits rei i reina de Castella, Aragó, etc., i per llurs vaixells, cap a ponent de la dita ratlla, tant tirant avall com amunt, pertanyeran i romandran en pertinença d’empertostemps dels dits rei i reina de Castella, Legió, etc., i llurs successors.”

“També que, d’ençà d’avui i de l’endemà envant per sempre més, cap vaixell no podrà ésser ficat en mar per part del rei i reina de Castella, Aragó, etc., ni pel rei de Portugal i els Algarves, etc., a l’altra banda de ratlla, que pertany als dits rei i reina de Castella, Aragó, etc., per a l’exprès propòsit de descobrir i cercar a trobar cap illa ni continent, ni per tal de fer-hi negoci, ni barata ni conquesta de cap mena… Mes, vet ací si s’escaigués que mai els dits vaixells dels dits rei i reina de Castella, Legió, Aragó, etc…, dementre que naveguen per l’oceà, descobrissin cap continent o illa a banda de la ratlla pertanyent al dit rei de Portugal, que aquelles terres fermes o illes pertanyin i siguin possessió per sempre del dit rei de Portugal i dels seus hereus…” I al contrari.

Oimés, “si per cap bolla, la línia aquella i ratlla que va de pol a pol, com ans hem dit, tallés cap illa o terra ferma, al primer punt on aquest contacte s’esdevingués, que, doncs, qualque marca o torre hi sigui bastida, i així un reguitzell, en línia recta, de semblants marques i torres, per tal de delimitar les fronteres… Cap dels subjectes pertanyent cap a una de les bandes no gosarà pas d’entrar mai a la banda pertanyent a l’altre…”

Encara: “que si fos cas que els dits vaixells dels dits rei i reina de Castella, Legió, Aragó, etc…., bo i fent llur camí per l’oceà, s’escaigués que haguessin de creuar aquella línea i entrar a la banda que pertany al rei de Portugal, hom acorda que els dits vaixell podran fer-ho…” I a torna-jornals…. Sempre que no prenguin re de l’altre, és clar, nois, no fotem…

Etc. La xerrameca és impaïble i continua pàgines i pàgines. Al capdavall hi diu: “El dit document o tractat, concòrdia o acord, amunt incorporat, examinat i comprès per nosaltres i pel dit príncep Joan, fill nostre, venim a aprovar’l, a recomanar’l, a confirmar’l, a executar’l i a ratificar’l, i alhora prometem de guardar’l, observar’l i ficar’l a fet… Renunciem a tota mena de frau, evasió, falsedat, i pretensió, i ni el violarem ni l’oposarem, ni sencer ni en part, mai ni per cap raó. Per a millor seguretat, tant nosaltres com el nostre fill, el príncep Joan, ho jurem per déu i per la verge Maria, i pels mots dels sagrats evangelis, aquest escrits en llur totalitat, i davant el senyal de la creu, damunt la qual hem posades de fet les nostres mans, en presència dels testimonis… De tal manera que ens sigui incumbent, tant a nosaltres com als nostres hereus, de complir-ho…, per això ho signem… Jo, el rei; jo, la reina; jo, el príncep.”


——————————————


Hum. Què ha passat? La butlla, si més no en les versions existents, diuen “tot per a Castellàdria”. El tractat de Tordesilles, que és el paper que debò compta, no ho diu pas. Per què doncs, en acabat de robar’ns, damunt, segons diu el ple dels historiaires pecs, els castelladres ens prohibeixen de fotre també negoci amb “les Índies” suposadament folrades d’or…?


————————————


Això és part del tractat d’abans, entre els reis de Castella i Catalònia i el rei de Portugal, conclòs a Alcaçovas, setembre, 1479.


“Nosaltres, En Ferran i N’Isabel, per la gràcia de déu rei i reina de Castella, Legió, Aragó, Sicília, Toledo, València, Galícia, Mallorca, Sevilla, Sardenya, Còrdova, Còrsega, Múrcia, Jaèn, els Algarves, Algecires, i Gibraltar; comte i comtessa de Barcelona; senyor i senyora de Biscaia i Molina; duc i duquessa d’Atenes i Neopàtria; comte i comtessa del Rosselló i la Cerdanya; marquès i marquessa d’Oristany i Gocià: fem conèixer a tothom qui llegeixi aquesta lletra que declarem la pau perpètua entre nosaltres i les nostres dites possessions… i el nostre cosí, l’il·lustríssim rei de Portugal i dels Algarves d’aquest costat, etc…” “En nom de déu totpoderós, pare, fill, esperit sant, tres persones de debò distintes i separades, i una sola essència divina. Que sigui doncs manifest i públicament conegut a tothom qui vegi aquest instrument de confirmació i acord, revisió i rectificació de pau perpètua…, fet a Alcaçovas…, després dels conflictes aixecats l’endemà de la mort del rei Enric, amb el rei Anfòs de Portugal qui es nomenava rei de Castella, Legió, etc…, ço que forní la causa cabdal de moltes serioses i cruelíssimes guerres…, d’on resultaren les morts de molta de gent, amb conflagracions, incendis, innombrables actes de violència, empresonaments, rescats i pler d’altres injúries, i ofenses variades, amb la presa de viles, pobles, llogarrets, ciutadelles, pler de morts i nafrats, despeses i devastacions, i d’altres mals intolerables…, doncs, cercant a retrobar l’amor i l’harmonia que regnaven abans entre els dits reialmes…, i per ço d’evitar l’avinentesa de nous mals i injúries, d’ençà d’ara envant…, acordem aquest contracte… Jo, el rei. Jo, la reina.”

Sempre en Ferran davant. En Ferran davant qui al capdavall acabà del tot darrere, pels avariciosos buròcrates enemics desfet. I nosaltres encara pagant. Els portuguesos s’havien vists repetidament robats pels castelladres (a l’Àfrica, a la mar i a la península), per això anaren untant pops, i anaren cercant millors aliances que nosaltres — rucs de nosaltres, per la geografia i pel lleig veïnat gavatx, malastrugament marcats — no sapiguerem fer, potser massa sobrats, pensant-nos que, sols, ens ho menjaríem tot.

Som massa bemparits, vet ací. No ens calen tractats ni falòrnies semblants justificant matances. Sobrevivim per collons.



—————————————

Fa riure (amargament) la grotesca butlla de Nicolau cinquè, de 1455, a favor del rei de Portugal.

“El pontífex, bo i contemplant, amb ull paternal, tants de climes mundials, i tantes de nacions diverses qui hi viuen, i volent i desitjant per a tots la salvació de quiscú, ordena i disposa…” “per tal que pugui dur tots els xais per déu confiats a ell en un sol ramat diví, i per tal que pugui guanyar per a quiscú el guardó d’eterna felicitat i obtindre’n el perdó diví per a cada ànima…” “això farem, donar tots els favors que calguin i les gràcies especials a tots els reis catòlics qui, com atletes i intrèpids campions de la fe cristiana…, no sols restrenyin els excessos salvatges dels sarraïns i d’altres infidels, enemics de la fama cristiana, mes que així mateix defensin i augmentin la fe bo i desfent-los amb llurs reialmes i construccions on viuen, siguin on siguin, ni que fos als indrets més remots, i que els sotmetin a llur propi domini temporal, sense estalviar ni treball ni despesa, per tal que aquells reis i prínceps, així alleugerits de tot obstacle, puguin veure’s més animats a perseguir tal saludable tasca.”

“Sabem darrerement que Enric, infant de Portugal…, esdevingut molt actiu i coratjós defensor i intrèpid campió de la fe…, volent també menar fins al pit de la fe els pèrfids enemics de la creu…, assenyaladament els sarraïns, i qualsevol altre infidel, i sabent que, després que son pare subjectés la ciutat de Sebta, situada al nord de l’Àfrica [més tard robada pels lladres]…, i d’altres fets de guerra, amb pèrdues de vida i de propietat…, i la matança de moltíssims dels subjectes naturals, i tanmateix cada dia esdevenint més zelós en l’empaitament de tal laudable i fort piadós propòsit, ha anat també poblant de cristians com cal ortodoxos pler d’illes perdudes, i ha fet que pler d’esglésies i d’altres temples fossin aixecades pertot arreu, on ara el servei diví s’hi celebra…” “…també aquest infant, decidit que, pel seu esforç i indústria, fer que l’oceà ignot pugui esdevindre navegable fins tan lluny com on viuen els indis qui, diu hom, també adoren el mateix crist, i per tant, doncs, de poder-hi entrar en relació i així poder’ls ajudar contra els sarraïns i altres enemics de la fe, i per tal que alhora també puguin subjugar els pobles gentils i pagans qui hi visquin entre indret i indret, els quals es troben tanmateix estalvis de l’infecció de la secta del molt impiu Mafumet, i per tal doncs que pugui predicar… en nom de crist, fa 25 anys que hi malda, bo i enviant caravel·les, explorant l’oceà i les costes, de pol a pol…” “Havent ja presos pler de guineans i altres negres, bé per força, bé per barata d’articles no pas prohibits, o comprant-los legalment… Un bon ramat d’aqueixos ja els ha hom convertits a la fe catòlica i hom confia que, amb l’ajut de la gràcia divina, o bé aqueixa gent seran convertits a la fe, o si més no llurs ànimes seran guanyades per a crist.” “Tanmateix em diuen que ara el rei i l’infant tenen por que no vinguin cobejosos estrangers i els usurpin les terres i les gents dominades…, o les vulguessin armar perquè es rebel·lessin, d’on l’empresa de dominar’ls esdevenia més àrdua…, i podria àdhuc no reeixir gens, d’on qui en patia més era déu i tota la cristiandat…, d’on han fet bé els dits rei i l’infant de prohibir’n l’accés a tothom qui no en tingui expressa llicència per ells atorgada…, i no volen jugar amb coses així, i que els presumptousos abans dits, empesos per odis, rancúnies, disputes, guerres, escàndols, persegueixin tals forfets…” “D’on que nós…, allerem, entre d’altres, al dit rei Anfòs, l’ampla facultat d’envair, assetjar, capturar, desfer i subjugar absolutament tots els sarraïns i pagans, així com d’altres enemics de crist, i que pugui apoderar’s de reialmes, ducats, principats, dominis, possessions i qualsevol altre bé, mòbil i immòbil, que hagi pertangut a aqueixos enemics, i que els redueixi a perpetu esclavatge…” “Tot això per tal que l’infant pugui doncs perseguir aqueixes tasques piadosíssimes més zelosament…” “Tasques utilíssimes de perpetu record, és a dir, la salvació de les ànimes, i com més ànimes salvades, més augment de la fe…” “I això ho fem de motu proprio, no pas burxats [ni untats, creu-t’ho!] pel rei Anfòs.”

És a dir que, ben untat, el Nicolau ho “dóna” tot a Portugal — tot! — bé precisa que això, aquest “tot”, inclou les terres envaïdes d’abans de la butlla i les per envair l’endemà, i a perpetuïtat. Quin cop per al altres reis catòlics…! Per això les fal·leres indeturables del Ferran per a ficar a la seu màxima un papós català (qui al capdavall ens eixí bord — bordíssim, per a dir-ho en papista).

Què hi fotrem!