Cop d’ull astorat
Era fotent un cop d’ull a un llibre que tenia per casa: Atlas of Columbus and the great discoveries, d’en Kenneth Nebenzahl (1991), i en veure’n els mapes te n’adones de seguida. Quanta de ridícula comèdia!
Tot això de l’història és un seguit de falsificacions. Tenia raó en Bilbeny (fa anys) quan parlava d’allò d’en Colom, completament tergiversat per la fanoca propaganda castelladra. És clar, aquell Colom era un genocida com els altres: no va deixar viva ni una sola persona a l’illa aquella que en digueren Hispaniola… Ni una sola persona. Les féu assassinar totes.
Així de clar, així de genocida. I ara ens l’encolomareu. Què hi farem. Colom català. Un genocida. Mes l’història no és solament falsificacions, és entronitzament de genocides. Alexandre el Genocida, Napoleó el Genocida, etc… Com més genocida més gran — gran repugnant tros de merda cobejós, ara ens entenem.
Un mot sobre Hispaniola, que volia dir Espanyeta, terme geogràfic; Hispània o Espanya sempre, fins que no se n’apropiaren els castelladres i tornaren el nom en un renec fastigós odiat a tot el món, era el nom geogràfic (mai franquista com ara) que els romans havien donat a la península ibèrica: Ibèria en varen dir els grecs, és a dir, terra per on l’Iber, l’Ebre, hi passa. Quan en Colom i els seus donaren el nom d’Hispaniola a l’illa aquella, els castelladres encara no ens havien robat el nom a les altres nacions que hi vivíem ( i hi vivim)… Som nacions (la catalònica, la basca, l’andalusa, la portuguesa) lladres (no hi ha nació que no en sigui); ara, palesament, molt menys lladres que no la castelladra — la més lladra nació entre les conegudes de per aqueixos voltants…
Tots els mapes porten les apel·lacions llatines i geogràfiques — res a veure, doncs, amb les manies nacionalistes de molt més tard — i, si hi porten banderes (i les naus pavellons), pertanyen, és clar, no pas a la nació, ans al rei o a l’emperaire o al comte i tot (en un mot, a la casa) a qui pertanyen les terres (geogràficament denominades i reialment simbolitzades amb un gonfanó més o menys virolat).
Cap altra nació tret de la castelladregota no es va apropiar el terme geogràfic que pertanyia a d’altres nacions alhora. El francesos no diuen de Gàl·lia a llur estat, ni els britànics Albió o Ànglia al llur… Cascú se sap les limitacions. Cal ésser filldeputa cobejós per a pendre el nom als altres i encara presumir’n cada jorn i sens atur, ecs.
Guaitant aquests mapes veus que la senyera de la casa catalana hi és des del començament. Al millor i més antic dels mapes, el famós Atles Català, hi ha al vèrtex inferior de l’esquerra en Jaume Ferrer, el 1346, amb el seu lleny rumb al Senegal i al Níger cercant-n’hi ja el riu d’or que més tard tots els afamegats epígons columbins no es cansaran de mortrir (debades) per trobar…
Les dues barres (no dic pals perquè no ho vull) a la senyera del lleny són simbòliques. Les barres poden ésser dues, tres, quatre, cinc… Sempre indiquen catalans a bord… (Cal aclarir la cosa. La bandera “espanyola” (castelladra), molt tardana, és una barra groga dins un camp vermell. La catalana tot el contrari, mai una sola barra, i en tot cas mai groga, sempre vermella, i sempre en camp groc. A poc a poc, en mans castelladres, molts dels mapes on hi han les barres, les barres desapareixen transformades molt matusserament en castells…
Matusserament, només cal guaitar aquest mapa del 1500, fet, diuen, per una cosa que es deia Paio, vull dir, un paio qui es deia Cosa… Les barres malrepintades en estrany castellot malgirbat.)
En Colom devia portar les barres catalanes.
Un altre mapa al llibre: aquestes dues imatges publicades a Basilea el 1493 amb les lletres llatines d’en Colom contant el seu viatge.
Cinc bocins de terra (suposadament illes). El més petit i limitat dedicat a la regina Isabel·la (Cuba?). Un tros gros al vèrtex dret superior que es diu Hispaniola (Haití i Dominicana?). Abans, un de més gros que es diu Salvatorie (Jamaica?). A l’esquerra el que es diu Conceptione Marie (Iucatà?), i el més gros, és clar, car al capdavall era l’únic que indicava possibilitat de terra ferma, i doncs d’extensió il·limitada, es diu Fernanda (la Florida?). I doncs, oi, estrany, el bocí amb més promesa el dedicat al rei dels catalans… Tantost els castelladres roben l’empresa, la Fernanda desapareix de tot arreu.
Al segon gravat les dues banderes del vaixell: una ensenya un lleó esgarrapaire, l’altra les quatre barres d’esbiaix.
En aquest mapa publicat a la vila alemanya d’Ulm el 1482 veiem l’autèntica divisió d’Hispània, els cinc reialmes que aleshores hi eren. Regnum Portugallie (reialme de Portugal, doncs). Regnum Castelle (reialme de Castellàdria). Regnum Navarie (reialme d’Euskadi). Regnum Granate (reialme d’Andalusia) I, el més important, Regnum Tarraconie et Catellonie (reialme de Catalònia). Ben clar. Amb aquest darrer reialme (el català) essent tot el que era (i és, i ha d’ésser), sense divisions artificials, tramades en acabat pels avariciosos castelladres i gavatxs, i sense esment d’aquell fantasmagòric reialme d’Aragó, només inventat més tard per a menyscabar’ns. (Al planisferi de Caveri, del 1505, per diferenciar’l del que en diu Hispània, amb Britània, Frància, Alamània i Francònia més a llevant nostre, encara el territori català hi és anomenat Tarragonensis — un territori català que sempre ha sobreeixit la península, i doncs, que sempre s’escapoleix geogràficament d’Hispània i rau parcialment a la Gàl·lia; en conseqüència, que ens diguin espanyols, ni que només sigui geogràficament (altrament el nom equival a castelladre, ecs), ja ens hauria d’alçurar, i us n’adoneu que els qui més ens en diuen són els gavatxs — és clar, els qui ens robaren — es pensen que definitivament, de delusió embeguts, els il·lusos — un bocí d’ànima a mitjans siscents.)
Tant se val. En aqueixos mapes de 1529, 1558 i 1588, hi veiem els resultats tant de la confusió dels mapistes com de la barroeria dels falsificadors (ben sovint no pas programats, com els dels mapes ja falsificats de fàbrica que sortien de mans castelladres, ans “rectificats” pels propietaris transitoris dels mapes a mercè, un instant mig trompa, de les embranzides de llurs amors i odis.)
1529.
Escuts amb barres i torretes, barres i àligues imperials, barres i lleons esgarrapaires… Res d’unitari, ja es veu. Tret de les barres catalanes, és clar.
1558.
Barres per a donar i vendre.
1588.
a) Barreja de banderes, algunes francament mal retocades.
b) Ridícul. Carrincló. Devia haver pertangut a un anglès o anglòfil. Tots els vaixells, i per terra i tot, les banderes no esborrades o grollerament tacades amb gargots són de sant Jordi. Fins i tot es bombardegen entre ells. Pot veure’s sota alguna creu superposada les barres esbiaixades i tot…
En fi, “aquesta gent són salvatges qui viuen de peix cru i beuen de la mar i van tots nus…”
Com diu l’Altes Català (en un català exacte com el d’ara) de certs aborígens. Això de l’història, aproximacions i encara gràcies. Car quan és enardiment nacionalista només és això: excusa per al crim.
