Robats de nom i de noms.

Robats de nom i de noms.






Robats de nom i de noms.



Abans-d’ahir passejàvem pel parc prop del poble, un llibreter amic meu, dos néts qui tinc (6 i 7 anys), i jo.



Foren els néts qui se n’adonaren. “Padrí; tots els noms dels arbres estan canviats!”



Car això és el primer que ensenyem els catalans als nostres descendents, els qui continuaran la lluita per la llibertat: els noms de la natura — i què hi ha de més palès que l’arbre, i els seus insectes i ocells, i fongs i líquens, i mamífers i matolls…? I els vents qui els despentinen i els panys de cels de què són molt magnífics marcs…? Tot s’ha de conèixer pel nom. “Catalonian — the beautifulest language ever devised.”



No volem insultar re del que ens viu alhora, res dins on vivim, niu qui ens covà i ens cova.



Deixeble jo mateix de l’immens Francesc Masclans, d’ençà de ben menut que me’ls conec, cada arbre arreu, cada individu arrelat a la nostra terra — i els meus néts també se’ls han après, car altrament no foren de debò catalans com cal.



Tant se val. Reconeixem que qualque malparit escamot de condemnats brètols ha degut tornar a passar foscament a destruir i malcol·locar cada nom, i doncs això decidim immediatament, com a bons ciutadans qui han d’actuar quan les forces de l’ordre s’alien amb els criminals.



Amb en Jaume Llibreter, hem de retornar com més enjorn millor el nom robat a cada arbre.

A poc a poc, jo pujant a la seua esqueneta, i els nens damunt la meua, l’enxaneta dalt de tot, anem treient el nom errat d’un arbre i ficant-lo a l’arbre bo…



El nom de l’arboç (arbutus unedo) a l’arboç doncs, i no pas al lledoner (celtis australis). El nom del gatsaule (salix caprea) al gatsaule i no pas a la blada (acer opalus). I el de l’alzina (quercus ilex) a l’alzina i el del garric (quercus coccifera) al garric, i el del pi ros (pinus silvestris) al pi ros, i no pas doncs al vern (alnus glutinosa) ni a la moixera de guilla (sorbus aucuparia) ni a l’aladern (rhamnus alaternus)…



Ala-eternament ens enfilem amb els noms més enlairadors i llençant enjogassadament les perfectes cassanelles a l’airet net i flairós.



Llas! Som a mitja feina que ens interrompen els guàrdies, treuen les porres i comencen d’ataconar’ns i d’insultar’ns, per fer malbé propietat pública, i sobre retreient-nos que ho ficàvem en estranger…



En estranger! Tan pallussos són! O és que ho volen en xarnec!



Una policia botiflera qui defensa l’enemic i l’ocupant i l’invasor, i l’infecció — i tan contenta que a naltres hom ens destrueixi totalment. No els vèieu pas anar darrere a ataconar els maleïts galifardeus qui havien canviats els noms dels arbres — com els qui cada dia canvien el nom de la realitat o ja assassinen patriotes, com aquell xiquet de Berga — i els guàrdies tanmateix sempre abonant els assassins, és a dir, els castelladristes.






————————






Ahir de bon matí a la marmanyera de la plaça li dèiem, els néts i jo, “no heu guaitat mai rere els horts…? A les dunes rostes i escapçades que tiren cap a la costa; si hi guaiteu bé, veureu que a cada clot hi viu un cranc”.



—Menjívol —feú ella, musclejant.



—Ah sí?



—Els heu de menjar vius; els arrenqueu els membres i en xucleu l’adí.



—Però pobrissons, vius!



—No hesitarien ells pas de fer el mateix amb vosaltres. Se us cruspien vius o morts. Posem que incapacitats, immobilitzats, se us fotien damunt a esbarts i esbarts enfruns, sedegosos, goluts, i on començaven no hi deixaven més tard re per rostar; ni els ossos no els aturaven, a cops de pinces i potes i becs us els esbotzaven per tal d’atènyer-hi el bessó de què són altament llamencs.



Vaig llambregar cap al pedrís de la plaça. Equànime, el moribund rosegava cacauets dementre que veia passar, il·lusa com sempre, la gent. Al seu raconet, l’artista ningú no en feia cap cas. Feia mesos que no havia venut res. Teranyines se li feien entre les palpebres i entre els llavis i entre el forat amb cràters de sang eixarreïda de la ganivetada al cor… Potser a cada clotet dels cràters de les dunes de sang eixarreïda hi covava un cranc assassí…






————————






Al poblet on érem, ens veierem atacats per oldanes espirals de glaç qui flotaven en joli.



Som com a l’estiu, pensava anit. Tanta de freda xafogor. Em recorren tremolins com micelis de bolet atòmic. Res no fa bons agalius de re.



Vaig obrir la porta de darrere. Era tot sol enmig de la nit feixugament silent. Pati enllà, entre els arbres esgabellats, una boira esgarrapada, esparracada, lentament hi queia, descosides mortalles de lentitud exasperant, pertot cassigalls de boira malpejats. Ectoplasmes suspesos qui acollonien les bèsties i bestioles — a cada animal del bosc i del nostre món la por els havia pres el parlar.



Tot era massa quiet, com ara si un monstre immens no romangués a l’aguait, disposat a abatre-se’ns.



Entrí ple de cabòries. Me n’adoní que tant la ràdio com la tv funcionaven, tret que del cas no en deien re. Continuaven de garlar en llur xerrameca empegueïdora, amagant com sempre la veritat.



És clar, a hores de llavors, els enverinadors, les autoritats, i probablement els col·laboradors dels mitjans oficials mateixos (vomitaven programes enllaunats), havien fugits en avions — darrere hi deixaven, inservibles, la resta dels avions; com les vides, els vincles i els violins, asclats i fets malbé, a tesa martellejats, trencats per sempre més: brossa, escombraria, runa.



La gent de casa, els locals, els indígenes robats, que es fotessin fotre: abandonats a la mort per l’aire infectat.



Llargs cordills glaçats, com ara d’emparellaments cromosòmics, qui a pleret esdevenien cordes, sogues gegantines qui anaven emboirant l’aire d’un fred cassigallós, calent i verinós...



Ens hi ofegaríem tots.



Fútil lluita, pensí, aclaparat d’ira sobtada. Mormols de ràbia mortridora furetejaven pels envitricolls del meu cervell. Tantes de topades en pocs dies…! I quin atot altre que la meua pistola carregada dins la meua màniga…?



M’enduguí els infants. Planegí de trametre’ls ben lluny...



I ara som entremons. A punt d’estrompar’ns on…?






————————






Entretoca n’Edward W. Said: “És clar que l’història és plena de pobles qui simplement abandonaren la lluita i s’acotaren a acceptar una vida de servitud — pràcticament no se’n recorda ningú, d’aqueixos pobles, pràcticament com si mai no haguessin existits — sense veu — llurs trajectòries vitals al món amb prou feines ensumables — history is not kind to them since even in the present they are seen AS LOSERS (l’història els ridiculitza pel fet que fins i tot ara mateix hom els vegi encara COM A PERDEDORS)…” Tot i que cal reconèixer que qui en l’agressió emergeix victoriós, continua essent percebut com UNA BÈSTIA BRUTA, LLORDA, PUTA, CRUEL, TREPITJADRETS, REPUGNANT I ANIHILABLE.



L’enemic és el castelladre, es digui sabates, es digui kh-kh-kh-kh, o es digui franco — tots els buròcrates de la mort castelladres són francos i cal mai no col·laborar-hi — i qui hi col·labori és un col·laboracionista, és un traïdor, és un botifler.



Només l’independència val i ens reneix. I prou.