contra bords i lladres, reneix la ment! /.../ i sempre al servei de la força comuna, i no caure mai en aquelles febleses que, després de guanyar, ens han fet perdre tantes vegades LA DARRERA BATALLA (Joan Coromines) /.../ cal mai no abandonar ni la tasca ni l'esperança de llibertat i d'independència. /.../

divendres

Redéu aqueixos cagallons suraires que romanen al cresp de la tassa del canfelip i no hi ha manera que el sifó se’ls endugui


Redéu aqueixos cagallons suraires que romanen al cresp de la tassa del canfelip i no hi ha manera que el sifó se’ls endugui a l’infern definitiu del no-re




Només un mot. L’anticatalanisme nacionalista feixista torna a braire. I això em posa a parir.

Rebrota el quitacolumnisme ultrafeixista de les “caças rekionales”. Els infiltrats del franquisme tornen a ensenyar la banyeta anticatalana. Ens la volen fotre al cul com a bons torers anorcs qui són. Merda covarda, arma del feixisme castelladre. No solament vénen a portar’ns tota llur misèria, malaltia, ignorància i xarneguisme. Ara ens volen fotre definitivament de casa. Aquest era el projecte que tenien en aparèixer, i encara el serven.

És clar que no enraon de la bona gent qui vingué i esdevingué catalana, i ara donarien un exemple de saber ésser català a molt de soca-relenc botifler, com ara el Pikete d’Exekufion i merda semblant.

Enraon dels qui no en tenen prou de tindre llur merdidioma i llur merdibandera i llur merdosíssim nacionalisme feixista establert pertot arreu i emprenyant a casa nostra, quan no en voldríem tindre gens... No en tenen mai prou. L’avarícia bojal del castelladre. Volen que casa nostra esdevingui la llur, i nosaltres o morts o esclaus. Ens ho volen pendre tot.

Aqueix era el programa. Perfecte: el duen a les darreres conseqüències.

Quina dissort que ens hagi tocat de veure a nosaltres l’extinció de la nostra nació. I per una colla de bocins de merda insebollible. Només perquè hom els armà amb armes més mortíferes i perquè llur caràcter és molt més bestial.

El govern Gallina hauria de tancar immediatament aqueixos focus d’infecció, aqueixos caus de lladres on s’arreceren, covards, emparats pels armats ocupants, els agents de l’odi, els enemics de Catalònia.

“Fora, home, si tant de fàstic us fa viure amb catalans — a fer punyetes, good riddance, a pastar cols, quin descans — si tant us fa goig de viure amb la merda xarnega, perquè en fotíeu el camp? No en teniu prou de robar’ns a distància, o heu de fer a mà armada i infiltrats? Ens heu duta (a) la puta misèria.

“I encara goseu ganyolar, malparits!”

——————————————————————————————————————————

No puc imaginar cap altra contrada al món on els qui vingueren a fer-ho malbé tot siguin encara escoltats. Som massa bona gent, som massa educats. Som massa morts, som massa barcelonins. Una puntada al cul a tots. Si no voleu ésser catalans, fora. Vénen a infectar, a rebaixar, a empobrir, a fotre-hi el criminal, el torer, el flamenc, el brut i fastigós; i encara no n’estan prou contents: volen que: o siguem tan miserables, malalts, ignorants i xarnecs com ells, o que ja desapareguem del mapa. Quintacolumnistes, infiltrats, nacionalistes, furibunds feixistes. Potser té raó el Bragues Brutes de Sang Podrida qui encara mana al seu cacicat de Galícia — potser caldria bombardejar Barcelona — en surt massa de pudor, està massa infectada, hi ha massa de miserable, massa d’ignorant, massa d’aixarneguit.

Quin fàstic! Setanta anys de franquisme (que és nacionalisme castelladre), ja n’hi hauria d’haver prou. Prou!

————————————————————————————————————


On els crien, collons. Sempre esperant que es morin de vell. Però es veu que els clonen a merdís, el Boina i el Pudor de Peus i Kh-kh-kh-kh. No s’acaben mai.

Tots foten la mateixa cara de criminal: tots semblen el Pikete d’Execufion, tots cara de feixista, ecs!

No entenc com encara hi pot haver cap català que els pugui aguantar. De debò som mesells!



opi rai:

l'ensopit:

La meva foto
Under the speckled canopy / Where, along the autumnal whisper / Of fair weather, I walked, / The enkindled persimmon, / And then the flaming chestnut, / The imploded acorn, fell… /.../.../ My eyes, and nose, and ears, / And tongue, and skin, in joy / Praised such fragile perfection. .../.../

Vit

Vit
Boïl