Elegíac destrempament

Així ens moriguéssim! [Elegia autoirrisòria.]




Ja hi som, ximplets, de nyigui-nyogui, a mig ofec.

Puta santimònia, pertot a l’immensitat de Catalònia,
ara ja terra estantissa que només cria covards,
només un gallec qui enraona en xarnec
hi té prou briu — o, si pus no, li rumbejen per l’esquena
dues vèrtebres fetes d’altre que no pas
codonyac escatguitxós... Pecs del cabàs, vergonya!

El maleït Mas de çon Cagat — mal llamp forcat
no el toc i crem! — i tots els carrinclons
qui s’hi aixopluguen ben tremolencament i escagarrinada,
condemnats traïdors de la punyalada a l’esquena…,
així es moriguessin tots, ablamats sobtadament!

Maleir rai, i debades. Pse, prou ens pervé.
Què altre volem? Vola l’esparver,
i som llebre amb la passa.

No tenim dret a existir.
No pas en aquestes condicions.
No hi ha doncs altra solució.

Covardament, com ens escau,
suïcidem’ns-e tots!

Tots plegats a una; som-hi, i envant,
que no ha estat res.

Car si repapiegem tan abjectament,
què altre ens convé...?

I com altre treure’ns de sobre
el cadàver podrit qui se’ns cruspeix...?

Tres anys rosegant-se’ns, ja ens deu haver
arribat al pinyol, i el pinyol era la merda
antiga enfonyada al paltruu.

Bassiot fangós de merda — Espanya —
on ens neguem. I ens pruu
horriblement — ens n’empestàvem,
ens n’envescàvem, ens n’encomanàvem,
morts per contagi — flagell cru.

Tot hi put a mort, a caca, a sofre, a podrit.
“Foc nou! Baixa del cel i torna a prendre!
Ja ha arribada l’hora d’esventar la cendra…”
— va dir aquell — oh pàtria de les tombes tufejants.


Au, borinots, hora d’estrompar’s,
sulfatats, enverinats, fosos, com palter
per terra assíduament trepitjats.

Suïcidem-nos tots... Alhora haurem morts
d’espetec 10, o 12, o 15, o 20... — quants
som? — cada dia menys — 4 gats
a mig lliurar la darrera viu-viu de videta…

Suïcidem-nos, suïcidem-nos tots,
així pelem d’espetec 20 o 30 — quants som? —
milions d’“espanyols” — “espanyols”,
prou ens en titllen al món sencer — horrorosa
titlla que hom ens entaferra
per a podrir’ns molt més.

D’esborradament esborronats
a esborronadorament esborrats.

Benvinguts a l’extinció…!

Fem-nos-hi fotre,
entre els oldans monstres extingits,
de record a pler confús i esvaívol,
tendenciós

I tothom que se’n rigo fort!
“It is the fate of the past to be
fuel for humor”, digué l’altre, i tenia raó.

Tot allò passat s’ha passat,
s’ha fet grotescament boterut,
gamat, entecat, boixat i fet malbé;
pels ínfims mals vogis, maleït merder.